Mil centres

Mil centres conformen el meu imaginari de Deltebre. 
Mil llocs volen emergir a partir del seu legítim esdevenir, 
mil realitats que atrauen inquietuds d’uns i altres. 
Són pous que es mesclen amb el freàtic. 
Són vivències de grans i menuts. Urbanisme latent que batega sota l’asfalt, les herbes, les lloses, els cotxes. 
Són persones que es relacionen, s’han relacionat i es relacionaran per crear noves realitats, 
i així conformen un poble.

O potser en són més de mil.

Es projecten centres als arrossars, a les llacunes, a les platges.

Qualsevol esdeveniment d’importància que visc l’experimento en un lloc; i quan s’esdevé, és centre de la meua vida. Si aquest esdeveniment l’experimenten més persones, 
llavors ja s’hi pot fer un homenatge.

Ah! També puc retre homenatges en solitari. Com a agraïment a la terra que em suporta. Perquè ha estat possible jugar gràcies als llocs, perquè s’ha de saber transcendir. (M’agradaria poder fer un homenatge al cel amb escultures ingràvides que poguessin ser com ocells immòbils).

Són els símbols el que importa a la identitat col·lectiva. 
Una plaça, una escultura, una alineació d’arbres, una font, un banc, un canal, una porta, un porxo, una barana, una cornisa, un aparador són símbols que conviuen i conformen la nostra identitat, la nostra projecció cap a l’exterior. És la forma de mostrar-se com a comunitat que pensa i que actua, que es comunica i crea.

Jo no vull un centre en la meua vida, ni dos, ni tres, 
en vull mils...!!!

text i imatge: joan miquel bonet i dura

Sembla que tot dormi, incloent-hi els cotxes, les rodes, els sorolls.

                                                                                                                                 Imatge de "les quatre carreteres" als anys 60